El meu límit en el sentir bajanades estupendes, bestieses gratuïtes, ha tocat sostre. I només tinc dues opcions: o m’emprenyo una vegada i una altra, en va, o m’apunto al carro. I estic farta d’emprenyar-me i deixar-m’hi la salut.
Mireu, jo estic ja una mica cansada de callar-me les coses. Una mica tipa d’autocensurar-me per por que no se m’entengui. O per por de no aconseguir explicar-me correctament. Com vulgueu. I penso posar-hi remei. Des d’avui mateix. Sempre amb aquella por del què passarà si dic, què passarà si faig… Que passi el que vulgui. Encara em sorprendré i qualsevol dia em donen un premi. Bé, de fet no em sorprendria massa. Cada cop es premia més la gent que parla, del que sigui, però que parla. Total, si no es té en compte el contingut, de blablabla jo en sé un munt. Potser no se m’entendrà, però això al cap i a la fi importa poc, pel que veig. Jo no entenc el 90% de les coses que sento a dir a persones a qui es considera intel·lectuals -aquest és un sac ben gros- de primer nivell. I en un alt percentatge ells tampoc saben ben bé de què parlen, però ho fan amb seguretat i això impressiona. Primer pensava que el problema era meu. No, no ho és. Quan preguntes te n’adones. N’hi ha molta de gent que no hi entén res. Però és igual. “Ostres, mira aquest que bé que parla”, “mira aquell quant que sap”. “I què diu?”. “No ho sé”. D’acord. Doncs endavant! Direm coses, va. Moltes coses. Si es tracta d’això… Amb seguretat i sense por, que total al final la majoria de gent pensa que no ho entén perquè no deu ser prou llest, en comptes de qüestionar-se si el que li estan dient té realment algun sentit… I si a més de dir coses hi poso una mica de gràcia i elegància, que això es valora molt, encara me’n sortiré. I si dic coses grosses i resulta que s’entenen sempre podré capgirar-les i dir que no m’havia explicat correctament. Es gira la truita i llestos. Els altres tornen a no entendre-hi res i has quedat la mar de bé. Jo en conec poca de gent que digui moltes coses i que a sobre tinguin sentit i cap d’ells, cap ni un, no és considerat al primer nivell de res. Una llàstima. O no, perquè que t’encasellin al primer nivell de la mediocritat, sincerament, ha de ser realment trist. Si el meu blablabla resulta convincent i m’admeten al grup, ja us ho explicaré. I si no, almenys hauré pogut dir tot el que m’hagi plagut, s’hagi entès o no. I m’hauré quedat tan ampla.
Hi heu entès alguna cosa? Val, vaig pel bon camí.
Nadeiabalsalobre's Blog 
PAYÀ!!!
Mètode d’emborronament d’un discurs v1.0
Si sempre has volgut saber com redactar un discurs impecable (no com els del rei), ple de força i contingut i que deixi a la gent amb la impressió: “uau, aquest ti@ sí que en sap!”… aquesta és la teva guia. Segueix llegint i ho entendràs.
Comencem partint de la base que tenim un petit discurs que hem de soltar en una reunió. Allí hi assistiran els nostres caps, altres empleats que, molt amablement, no dubtarien un segon en passar per sobre del nostre cap per tal d’aconseguir algun favor dels “éssers superiors” i altra fauna diversa que cohabita en la nostra empresa.
Part 1- El primer que hem de tenir és un petit esborrany del que volem dir. Important: que sigui clar i concís, sense massa enraonaments ni paraules rebuscades i que vagi al gra. Heus aquí un exemple:
Part 2- El següent pas, afegir-li la palla, sense passar-se tampoc. La podem agafar “prestada” de taules d’emborronament com aquesta.
Part 3- Ja, de forma opcional, i com a guinda del pastís, un pot afegir-hi alguna cita d’algun autor cèl·lebre, per tal d’afegir-hi un toc de classe al discurs. Alhora que ens farà parèixer uns intel·lectuals als ulls de tots, i, per contra, a ells sentir-se uns ignorants. Cas de no saber-ne cap (o no recordar-ne en aquell moment) es pot inventar (qui coi sabrà què va dir Voltaire al sXVIII), això sí, dita amb convicció. La convicció de qui porta tota la vida llegint els volums de les obres de Kafka, Rousseau i Maquiavel fins i tot en vacances. 😉
Un detall important és que si decidim inventar-nos una cita cal afegir una falca d’aquest estil: “… com segurament ja tots vosaltres sabeu.” Això farà a la gent sentir-se més petita i allunyarà del seu cap la temptació d’aixecar la mà per preguntar-nos res, alhora que queden senyalats com uns incults als ulls de tota la resta d’assistents. Òbviament, la resta callarà aparentant que saben perfectament del que estem parlant… quan no ho sabem ni nosaltres mateixos. 🙂
Finalment, la versió final!
Fi de la lliçó! Espero que d’ara en endavant sigueu uns bons emborronadors 😉
No hi estic acostumada, però vaig a fer com l’Òscar (si em permets que et copii el format de respostes… i si no també ;))
No he dit que a partir d’avui em dedicaré a escriure aquí tot el que penso i tal i com ho penso MHOD_YOU. Parlo més aviat d’una actitud que s’ha instaurat ja en mi i no hi ha retorn. Encara ens divertirem… 😉
No esperava menys de tu senyor MAX POWER. Sé que pots entendre això i molt més!
No penso que sigui culpa, almenys no únicament, dels xucladors de sang, TOMÀS, més aviat la pena ve donada per la porqueria que és capaç d’engolir l’audiència sense ni immutar-se. És entre tots que fem que el país sigui així de justet. Massa justet.
No t’he sentit dir bajanades però t’he vist cantar-les, ÒSCAR, i confirmo: no ets gens moderat 😉 De llibres oberts n’hi ha de moltes menes. Potser hi ha massa llibres. O potser identifiquem -erròniament- com a llibres a massa panflets…
Com un llibre obert, tot i que hi ha un bon grapat de llibers oberts dels que no s’entèn res de res.
Jo solc pecar de moderat, suposo que per mirar de no ofendre o un estrany sentit de l’eduació. Ara, dient bajanades no en sóc gens de moderat, la veritat.
Hola. T’he trobat a “growing blogs” i pel títol del blog i del post he pensat en entrar. I aquí estic.
Jo també peco de moderat i de pensar, potser això ofendrà o potser ho puc plantejar d’una altre manera.
Em sembla bé el teu posicionament. Ja explicaràs com va.
N’estic d’acord sobretot en aquell apartat que parles dels intel•lectuals. Quants d’aquests ho són de pa sucat amb oli com es diu. Opinió en tenim molts i moltes. Ara bé, la diferència és que alguns i algunes estan disposats a tot per dir la seva i una manera de ser escoltats és dir barrabassades ja que això ven. I el que ven té audiència. I el que té audiència té ingressos. I així es construeix una roda infernal de xucladors de sang que solament pretenen viure de l’escàndol i de la pobresa intel•lectual que emana aquest país, ple de programes de teleporqueria i amb la majoria de polítics justets, molt justets.
Ánims.
jo sí ho he entès ^_^’
Bon dia Nadeia, estic frisant per llegir totes aquestes coses que has d’explicar… 😉