de ninis i nonos

Hi ha molts joves que ni estudien ni treballen. N’hi ha que no tenen la possibilitat de fer-ho. És un fet. Però també ho és que n’hi ha, de joves i de no tant, que NO volen fer ni una cosa ni l’altra. Hi ha qui viu de l’atur durant mitja vida, com a opció. Hi ha qui viu d’altres ajuts, com a opció també. Com de tot, se n’abusa. I la culpa no és seva. Un cop més, és del sistema, que no troba -o no busca- manera de discernir. El govern espanyol destina noséquants milions d’euros a ajudar a trobar feina a qui no en té i a donar ajuts a ninis -i també a nonos, i més cap al sud que cap al nord, tot sigui dit. Però el panorama no millora. Un govern que des del principi se les ha donat d’abanderat de les polítiques socials… Quina pena que socialment estem fatal. S’emparen en la crisi. Quan, de fet, la crisi, a qui afecta de ple és als ja de per sí econòmicament dèbils. Com sempre. Sempre paguen “el pato” els mateixos. I, com sempre, també hi ha qui va cobrant un sou per una feina que no fa. Però tots seguim portant-nos les mans al cap. Com si ens sorprengués alguna cosa. Mentre els que manen continuïn embutxacant-se els sous que entre tots els paguem i mentre els milers de milions que dediquen a polítiques socials continuïn tenint com a destinació final les butxaques de qui teòricament les desenvolupen, però sobretot mentre continuem permetent tot això, la cosa no pot millorar. Atur per a tots, ajuts per a tots, sanitat per a tots, papers per a tots… Molt bonic, però al final, res de res per a ningú. No és sostenible. Els ajuts públics fan molt mal, perquè estan mal ideats i es perden en les intencions. I el més trist és que hi ha qui els reclama com un dret quan no ha fet ni fa res per merèixer-los.

Avui he vist un tros d’ “Els matins” d’en Cuní per primer cop a la vida. M’he quedat a casa fent sofà per culpa d’una febre insistent. Han tractat el tema. Joves amb formació però sense feina vs ninis nonos. Uns i altres es creuen amb el dret de cobrar diners de l’Estat, diners nostres, de tots, al cap i a la fi. I els els donaran, els els donarem. A uns i a altres. No en tinc cap dubte. I així ens anem enrocant en una espiral absurda que no porta enlloc. Mentrestant, els que podem treballem, i els que no però volen, ho intenten. Cornuts i pagant el beure mentre la resta, nononegen tranquil·lament. Pa i aigua de tots i per a tots, això sí. I contents.

Algun partit presenta al seu programa algun intent d’intervenció en aquest sentit? algun pretén acabar amb aquest catxondeo? interessa realment a algú posar-hi fi?

Passant per alt la seva tendència política, em prenc la llibertat d’enllaçar aquí la carta d’un estudiant al president José Montilla que, penso, descriu molt bé el panorama i crec que subscriurien altres milers d’estudiants en la seva situació.

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en coses que penso i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s