Odio l’hivern. Aquest verb tan fort i malsonant, només l’aplico a l’hivern i a tot el que comporta: el fred, la foscor, les capes de roba gruixuda i pesant, el tancar-se a casa, la factura del gas, els mocadors a les butxaques, el vent que et paralitza i et glaça els pensaments, el batí de bon matí, els carrers molls, la grisor, els armaris plens de roba fosca, els arbres despullats, el pes del nòrdic sobre el cos, els dobles mitjons de llana… Ho odio tot de l’hivern. Ho odio profundament. El meu hivern A Girona dura mig any, des dels primers símptomes, cap allà l’octubre, fins el primers signes de retirada, cap allà l’abril, depenent de l’any. Són sis mesos d’odi profund.
El que va afirmar que les depressions són típiques de la primavera, no em coneixia. Com t’has de deprimir quan comences a desprendre’t de roba, tornen la claror i els colors, deixen de fer-te mal els peus pel fred, surts de casa de dia i hi tornes de dia, el sol comença a enrogir-te les galtes…? No, la meva depressió és d’hivern. I comença a la tardor. Ara mateix ja hi sóc dins. Estaré deprimida fins l’abril. Molt deprimida. Aviso.
Nadeiabalsalobre's Blog 