Avui he (re)après a nedar

De fet avui he (re)après a viure.

Fa molts anys que nedo, molts. Ho he fet a batzegades. M’hi vaig tornar a posar fa 3 o 4 anys, després d’un període en què em vaig allunyar de les piscines, temps en què vaig “desaprendre” a viure. I a nedar. Avui ho he vist clar. M’he trobat en Marc a la piscina de 50m del GEiEG, nedàvem al mateix carril. S’ha adonat que em parava a reposar cada poques piscines -cosa que faig com a sistema des de fa 3 o 4 anys, perquè em falta l’aire- i en no més de 2 minuts m’ha donat tota una lliçó de vida. “Vas massa de pressa, vas tan de pressa com pots i no ho has de fer, perquè així gastes tot el fons de seguida i et quedes sense aire, només que alenteixis una mica i agafis un ritme més pausat però constant podràs fer unes quantes piscines seguides”. Bah, he pensat. Però ho he provat. I tenia raó! N’hauria fet 200 però m’he parat a 16 -tampoc calia passar-se el primer dia que reaprenc a nedar-, he sortit de l’aigua i li he dit a en Marc que li hauria de fer un monument. Ha somrigut però no crec que hagi entès la importància que té per a mi això que ha passat avui. Era una reflexió ben tonta que hauria fet qualsevol: si vas més a poc a poc segur que aguantes més estona. Però has de fer-la aquesta reflexió. I jo no m’hi havia parat fins avui.

Fins avui nedava com visc. Des d’avui vull viure com nedo.

Publicat dins de coses que em passen | Etiquetat com a , , | 3 comentaris

FUTUR PROMETEDOR

A mesura que acumules anys a les espatlles t’adones que el futur no és tan llunyà ni tan ple d’oportunitats com te l’havies imaginat. Que no és una cosa abstracta que vindrà i que quan arribi farà que passi alguna cosa, i que segur serà bona. T’adones que el futur un dia esdevé present i té la cara que li has forjat tu.

Quantes vegades no hem sentit allò de “aquest/a noi/a té un futur prometedor”? Prometedor de què?

D’entre tota la gent que conec -que no és poca- només 4 se senten afortunats perquè es dediquen professionalment a allò que havien somiat -i n’hi ha algun que fins i tot hi guanya molts diners. Només 4!! Tots són homes. I almenys 3 d’ells, tenen una vida personal/sentimental pèssima. No vull saber com sobreviuran a la jubilació.

Hi ha una altra mena d’humans que se senten personal/sentimental -ment realitzadíssims i que de la feina que fan valoren pràcticament només el sou i la durada de les vacances. Gairebé totes són dones.

Són dos extrems: a) merda, ja és divendres i b) per fi és divendres

I llavors hi ha la mena d’humans -entre els qual m’incloc- que, en un determinat moment de la vida, ens parem a pensar en aquell futur que havíem imaginat i ens adonem que ja és present i que no s’assembla massa al que havíem previst. Veiem com el moment de forjar aquella cara  se’ns escola entre els dits en un i altre sentit. I volem còrrer a donar-li forma. Però ja no tenim gairebé oportunitats per equivocar-nos. I per altra banda tenim més por que mai d’equivocar-nos. Perquè cada cop tenim menys marge per rectificar. Penso que és el que ens passa als qui ens hem cregut que el nostre futur prometia en tots els sentits. Als qui no hem apostat per una o altra cosa, sinó per una i altra cosa. A mi personalment, m’han decebut totes dues, per tant com prometien. Estic a punt de fer 34 anys i no em sento realitzada professionalment ni personalment. Ho confesso ara i aquí. No m’importa. Sé que no sóc un cas estrany. Ans al contrari. Per circumstàncies de la vida no em dedico professionalment a allò que voldria, però almenys sé què és, cosa que moltíssima gent desconeix sobre sí mateixa, i vull creure que no és tard per canviar-ho -malgrat el context, malgrat tot. Ni tinc la vida personal/sentimental que havia somiat -de fet no conec ningú que tingui aquella mena de vida. Però sóc feliç la major part del temps. I això no hi ha futur prometedor que ho superi. Si hi ha algú -relitzat o no en un o altre sentit de la vida, o en tots- que sigui feliç tots els dies, si us plau, que ens expliqui aquí la seva història. Té regal assegurat.

Mentre faig camí em creuo amb gent d’una i altra mena. Fins i tot amb especímens que se m’assemblen. De tots aprenc. Tots de mi prenen alguna cosa. I, tard o d’hora, tots ens adonem que aquell futur no era tan prometedor per a cap de nosaltres.

Hi ha també la mena de gent que es queixa per tot el que té i no té, ho hagi o no forjat, però que no fa res per canviar-ho. Qui se sent permanentment desgraciat i en culpa a aquell prometedor futur. N’hi ha que de debò creuen en la predestinació. Jo penso que és una actitud. I que n’hi ha que, fins i tot a consciència, s’hi acomoden.

(Òbviament hi ha altra mena d’humans que mereixerien tot un altre post).

Publicat dins de coses que penso | Etiquetat com a , , | 3 comentaris

Ja sé a quin cavaller regalaré un llibre per Sant Jordi


Ara que ja és oficial ja ho puc dir. Ja tinc parella pel Sant Jordi a Blogville! Ja sé a quin “veí” he de regalar el llibre. Però ell no ho sap. Ni jo sé quin serà el cavaller que m’obsequiarà amb una rosa virtual.

Quin misteri! Quina emoció! Ara hauria de deixar anar alguna pista al meu veí catosfèric, a qui he contret el deure moral de fer un regal per la diada de Catalunya, per tal que pugui reconèixer-se, o s’hi acosti… Ostres. Provem-ho: tot i que estem paret per paret a l’edifici, geogràficament estem força distanciats; però lo meu sant veí volta molt iCanta i conta tot el que veu i tot el que viu i generalment hi dóna un final feliç, de vegades ben poètic.

El dia 23 hauré de penjar el meu regal aquí i dir-li al meu cavaller que la seva princesa sóc jo, si no ho ha endevinat abans. Hauré de començar a pensar en una idea original…

11 nois i 22 noies. Molt mal repartida la participació… O no: ens toquen dues roses a cadascuna 🙂

Publicat dins de inclassificables | Etiquetat com a , , | 2 comentaris

Va, mama

Avui, tornant a peu de la piscina de Sant Ponç (uns 20 min. ben bons fins a casa), amb aquella tranquil·litat i com qui no vol la cosa, el meu fill m’ha etzibat un “explica’m la teva vida, va, mama” -detall important el “va”, sempre sempre afegeix pressió-. M’he quedat de pedra. Com se li explica de bones a primeres la pròpia vida a un nen de 7 anys? Em deu haver llegit el pensament -o el rostre- i ha decidit que “pots fer-me’n un resum“. Home, quin detall! He començat a la vorera mateixa de la piscina i arribant al portal de casa he decidit que ja n’hi havia prou. I l’Andreu n’ha quedat satisfet. Un gran exercici, això que he fet avui… Proveu-ho. Us adonareu que no hi ha massa a explicar. Molt menys del que podeu pensar ara. Explicar la història de la pròpia vida a un infant… Per a l’experiment necessitareu un nen -important, no s’hi val nena, l’explicació serà sempre diferent i es preveu més complexa- de 7/8 anys, agafat de la vostra mà tot passejant, amb uns ulls foscos i brillants oberts com a dues taronges que es claven en els vostres, unes oïdes ben atentes i un frisar per conèixer la història de la vostra vida. “Va, mama”. Acollona. Us ho juro. Però es pot fer. Ja m’ho explicareu… L’experiència, dic. No la vostra vida.

Publicat dins de coses que em passen | Deixa un comentari

Per si de cas

Potser ens hauríem de tancar amb pany i clau a casa i no sortir-ne mai més, per si de cas.

Últimament la meva àvia tot el dia repeteix la mateixa cançoneta: “tened mucho cuidado con los niños que los roban y los venden”. Sempre contundent, ella. Ara és aquesta. Fa uns mesos era una altra, i tornarà a canviar. És veritat, coses com aquesta passen. Però no són habituals. És igual, la meva àvia, clara previsora, és fundadora de la filosofia del PerSiDeCas. Si penséssim com ella ens tancaríem a casa amb pany i clau per sempre. Per si de cas.

Ara hauríem de deixar de prendre cafè Nespresso, per si de cas. Es diu -això sempre m’ha fet molta gràcia- que les càpsules deixen alumini al cafè i que prendre’n pot resultar cancerígen. Val. Fora cafè d’aquest. Una meva companya de feina diu que quan escalfa menjar al microones no li senta bé. Vaja, no escalfem res al microones, per si de cas. Ara es porta la gimnàstica abdominal hipopressiva perquè, es diu, les abdominals tradicionals són fatals per a la musculatura -que algú li comenti a l’Aznar, per si de cas. Doncs apa, deixem de fer -ehem- abdominals tradicionals, per si de cas. La meva mare diu que el suavitzant de la roba és molt perjudicial per a les pells atòpiques -tan típiques a casa-, doncs fora suavitzant de la bugada, per si de cas. Tinc un conegut que cada dos per tres envia correus electrònics massius alertant sobre productes alimentaris que són perniciosos per a la salut. La majoria els prenc. No sé, potser hauria de deixar de menjar, per si de cas.

També passa que hi ha contradiccions. Llegeixes en un lloc que hi ha estudis que confirmen que prendre tal quantitat de tal cosa al dia resulta beneficiós per a la salut. I llavors llegeixes -si llegeixes sovint pot passar- que hi ha altres estudis -a saber la fiabilitat de tots ells- que demostren el contrari.

Què fem??? Cap a casa i a viure de pa -que no sigui de farina de blat que diuen que és de mal païr- i aigua -vigila no sigui de l’aixeta que segur que té una concentració de flúor massa elevada-??

Jo sóc més aviat de l’opinió que, si no n’abusem, res no ens pot fer molt mal. No li digueu a la meva àvia, per si de cas. Em consideraria una heretge.

[Buscant com il·lustrar aquest apunt he topat amb aquest altre, que sembla que sigui d’una altra néta de la meva àvia… i li he robat la il·lustració. Perquè sí, perquè m’ha fet gràcia. I per si de cas].

Publicat dins de coses que em passen, coses que penso | Etiquetat com a , | 3 comentaris

boira sobre la Consti

Ho vaig trobar molt greu. Jo, que des que hi visc he adreçat diverses queixes a l’Ajuntament, que hi he dedicat uns quants apunts en diferents mitjans, que me’n queixo obertament i públicament sempre que en tinc ocasió… i va i el susto me l’emporto precisament jo?!

Parlo de la matinada de diumenge. Jo no surto mai de nits. Mai. Dissabte però, varem assistir a una celebració sorpresa d’uns amics i varem tornar tard. Aparcàvem el cotxe prop de casa, en una zona de càrrega i descàrrega de la plaça Constitució de Girona, a quarts de tres. Tardíssim per a mi. Quina son que tenia. Travessant la plaça encara comentàvem la jugada quan de sobte varem sentir un soroll i varem veure com una cosa es desplomava darrera nostre. Vaig deixar anar un crit. Quin ensurt! Ens acabaven de llençar una bossa d’escombraries plena d’aigua!! A nosaltres!!! No hi havia dubte. No hi havia ningú més a la plaça. Del cel no havia caigut, estava clar. Vam mirar enlaire cap al bloc de pisos que teníem just darrera. Cap rastre de la persona llençadora. Cap manera de detectar de quin pis provenia el regalet. Mare meva! Amb la de coses que aguantem els veïns dia i nit en aquella plaça, m’han de llençar a mi, precisament a mi, la bossa d’aigua??!! Per fortuna no em va esquitxar ni una gota. Però em vaig indignar d’allò més. Puc assegurar que només parlàvem. Ni música, ni crits i res més enllà de paraules i riallades tot travessant la plaça. Que ni tan sols ens varem quedar a fer-la petar a sota de casa de qui fos! Senyor o senyora llençador/a, coi, la bossa li ha de tirar als adolescents que criden canten i foten l’animal les nits dels dijous a la Consti, si de cas! O als alcohòlics que desbarren per la plaça de dia! O als que s’hi passegen en skate! O als que hi juguen a futbol de matinada. He de ser justament jo, que porto ja un parell d’anys queixant-me de tot això, qui pagui pels qui el/la molesten? Per favor!

Indignada estic! De debò. Només em faltava aquesta sobre la plaça Constitució. La plaça on visc. Sí, la que la CUP va rebatejar amb el -molt més bonic on vas a parar- nom de Plaça Ovidi Montllor. La mateixa CUP que proposa fer-hi una pista de patinatge i donar-li més usos, tipus concerts a l’estiu, etc. perquè considera que els gironins no socialitzem prou al centre. I vostè em llença la bossa a mi??!!

A la CUP li dedico el que en llenguatge twittero seria un #etfelicitofill de tres pams. Només m’alegro que el pis on visc sigui de lloguer: quan ja no es pugui viure al centre marxaré tranquil·lament. La persona llençabossesdescombrariaplenesdaiguadematinada -a qui dedico un #esmotiudecese– n’està ben tipa de gent que socialitza a la plaça. I els de la CUP volen dinamitzar-la més… no hi viu ningú d’aquesta formació allà a la meva plaça, oi?

Publicat dins de coses que em passen | Etiquetat com a , , , , , | 7 comentaris

“Ojalá…”

KRO siento mucho haberte presionado tanto.. pero me siento tan feliz contigo q queria y sigo keriendo q esa felicidad sea eterna..solo kiero tu comodidad , bienestar y felicidad,,, y compartir contigo mis triunfos y derrotas..y demostrarte q x ti hare lo q sea x tu felicidad.. puedo ser la solucion de tus problemas si tu te das una oportunidad conmigo y me das una oprtunidad contigo… solo kiero sentirme completo y solo tu me llenas… seguire luchando hasta q podamos ser felices“.

Una cançó (he triat aquesta perquè a mi m’agrada i em porta molts records però no és ni de bon tros la més representativa. I n’hi ha tantíssimes…!).

I un crit desesperat en públic (extret d’un comentari d’una altra, a Youtube).

I nosaltres anar passant els dies perquè qui dia passa any empeny.

Què se n’ha fet del romanticisme? On és? Qui l’ha amagat? Per què ens estem tornant tan freds? Les poques persones que mostren esperit romàntic són titllades avui de cursis. Què ens passa? En què ens estem convertint?

I després trobes a cada cantonada gent faltada d’afecte. N’hi ha molta. Molt faltada. De molt d’afecte.

Publicat dins de coses que penso | Etiquetat com a , , , , , | 4 comentaris