Va, mama

Avui, tornant a peu de la piscina de Sant Ponç (uns 20 min. ben bons fins a casa), amb aquella tranquil·litat i com qui no vol la cosa, el meu fill m’ha etzibat un “explica’m la teva vida, va, mama” -detall important el “va”, sempre sempre afegeix pressió-. M’he quedat de pedra. Com se li explica de bones a primeres la pròpia vida a un nen de 7 anys? Em deu haver llegit el pensament -o el rostre- i ha decidit que “pots fer-me’n un resum“. Home, quin detall! He començat a la vorera mateixa de la piscina i arribant al portal de casa he decidit que ja n’hi havia prou. I l’Andreu n’ha quedat satisfet. Un gran exercici, això que he fet avui… Proveu-ho. Us adonareu que no hi ha massa a explicar. Molt menys del que podeu pensar ara. Explicar la història de la pròpia vida a un infant… Per a l’experiment necessitareu un nen -important, no s’hi val nena, l’explicació serà sempre diferent i es preveu més complexa- de 7/8 anys, agafat de la vostra mà tot passejant, amb uns ulls foscos i brillants oberts com a dues taronges que es claven en els vostres, unes oïdes ben atentes i un frisar per conèixer la història de la vostra vida. “Va, mama”. Acollona. Us ho juro. Però es pot fer. Ja m’ho explicareu… L’experiència, dic. No la vostra vida.

Per si de cas

Potser ens hauríem de tancar amb pany i clau a casa i no sortir-ne mai més, per si de cas.

Últimament la meva àvia tot el dia repeteix la mateixa cançoneta: “tened mucho cuidado con los niños que los roban y los venden”. Sempre contundent, ella. Ara és aquesta. Fa uns mesos era una altra, i tornarà a canviar. És veritat, coses com aquesta passen. Però no són habituals. És igual, la meva àvia, clara previsora, és fundadora de la filosofia del PerSiDeCas. Si penséssim com ella ens tancaríem a casa amb pany i clau per sempre. Per si de cas.

Ara hauríem de deixar de prendre cafè Nespresso, per si de cas. Es diu -això sempre m’ha fet molta gràcia- que les càpsules deixen alumini al cafè i que prendre’n pot resultar cancerígen. Val. Fora cafè d’aquest. Una meva companya de feina diu que quan escalfa menjar al microones no li senta bé. Vaja, no escalfem res al microones, per si de cas. Ara es porta la gimnàstica abdominal hipopressiva perquè, es diu, les abdominals tradicionals són fatals per a la musculatura -que algú li comenti a l’Aznar, per si de cas. Doncs apa, deixem de fer -ehem- abdominals tradicionals, per si de cas. La meva mare diu que el suavitzant de la roba és molt perjudicial per a les pells atòpiques -tan típiques a casa-, doncs fora suavitzant de la bugada, per si de cas. Tinc un conegut que cada dos per tres envia correus electrònics massius alertant sobre productes alimentaris que són perniciosos per a la salut. La majoria els prenc. No sé, potser hauria de deixar de menjar, per si de cas.

També passa que hi ha contradiccions. Llegeixes en un lloc que hi ha estudis que confirmen que prendre tal quantitat de tal cosa al dia resulta beneficiós per a la salut. I llavors llegeixes -si llegeixes sovint pot passar- que hi ha altres estudis -a saber la fiabilitat de tots ells- que demostren el contrari.

Què fem??? Cap a casa i a viure de pa -que no sigui de farina de blat que diuen que és de mal païr- i aigua -vigila no sigui de l’aixeta que segur que té una concentració de flúor massa elevada-??

Jo sóc més aviat de l’opinió que, si no n’abusem, res no ens pot fer molt mal. No li digueu a la meva àvia, per si de cas. Em consideraria una heretge.

[Buscant com il·lustrar aquest apunt he topat amb aquest altre, que sembla que sigui d’una altra néta de la meva àvia… i li he robat la il·lustració. Perquè sí, perquè m’ha fet gràcia. I per si de cas].

boira sobre la Consti

Ho vaig trobar molt greu. Jo, que des que hi visc he adreçat diverses queixes a l’Ajuntament, que hi he dedicat uns quants apunts en diferents mitjans, que me’n queixo obertament i públicament sempre que en tinc ocasió… i va i el susto me l’emporto precisament jo?!

Parlo de la matinada de diumenge. Jo no surto mai de nits. Mai. Dissabte però, varem assistir a una celebració sorpresa d’uns amics i varem tornar tard. Aparcàvem el cotxe prop de casa, en una zona de càrrega i descàrrega de la plaça Constitució de Girona, a quarts de tres. Tardíssim per a mi. Quina son que tenia. Travessant la plaça encara comentàvem la jugada quan de sobte varem sentir un soroll i varem veure com una cosa es desplomava darrera nostre. Vaig deixar anar un crit. Quin ensurt! Ens acabaven de llençar una bossa d’escombraries plena d’aigua!! A nosaltres!!! No hi havia dubte. No hi havia ningú més a la plaça. Del cel no havia caigut, estava clar. Vam mirar enlaire cap al bloc de pisos que teníem just darrera. Cap rastre de la persona llençadora. Cap manera de detectar de quin pis provenia el regalet. Mare meva! Amb la de coses que aguantem els veïns dia i nit en aquella plaça, m’han de llençar a mi, precisament a mi, la bossa d’aigua??!! Per fortuna no em va esquitxar ni una gota. Però em vaig indignar d’allò més. Puc assegurar que només parlàvem. Ni música, ni crits i res més enllà de paraules i riallades tot travessant la plaça. Que ni tan sols ens varem quedar a fer-la petar a sota de casa de qui fos! Senyor o senyora llençador/a, coi, la bossa li ha de tirar als adolescents que criden canten i foten l’animal les nits dels dijous a la Consti, si de cas! O als alcohòlics que desbarren per la plaça de dia! O als que s’hi passegen en skate! O als que hi juguen a futbol de matinada. He de ser justament jo, que porto ja un parell d’anys queixant-me de tot això, qui pagui pels qui el/la molesten? Per favor!

Indignada estic! De debò. Només em faltava aquesta sobre la plaça Constitució. La plaça on visc. Sí, la que la CUP va rebatejar amb el -molt més bonic on vas a parar- nom de Plaça Ovidi Montllor. La mateixa CUP que proposa fer-hi una pista de patinatge i donar-li més usos, tipus concerts a l’estiu, etc. perquè considera que els gironins no socialitzem prou al centre. I vostè em llença la bossa a mi??!!

A la CUP li dedico el que en llenguatge twittero seria un #etfelicitofill de tres pams. Només m’alegro que el pis on visc sigui de lloguer: quan ja no es pugui viure al centre marxaré tranquil·lament. La persona llençabossesdescombrariaplenesdaiguadematinada -a qui dedico un #esmotiudecese– n’està ben tipa de gent que socialitza a la plaça. I els de la CUP volen dinamitzar-la més… no hi viu ningú d’aquesta formació allà a la meva plaça, oi?

“Ojalá…”

“KRO siento mucho haberte presionado tanto.. pero me siento tan feliz contigo q queria y sigo keriendo q esa felicidad sea eterna..solo kiero tu comodidad , bienestar y felicidad,,, y compartir contigo mis triunfos y derrotas..y demostrarte q x ti hare lo q sea x tu felicidad.. puedo ser la solucion de tus problemas si tu te das una oportunidad conmigo y me das una oprtunidad contigo… solo kiero sentirme completo y solo tu me llenas… seguire luchando hasta q podamos ser felices“.

Una cançó (he triat aquesta perquè a mi m’agrada i em porta molts records però no és ni de bon tros la més representativa. I n’hi ha tantíssimes…!).

I un crit desesperat en públic (extret d’un comentari d’una altra, a Youtube).

I nosaltres anar passant els dies perquè qui dia passa any empeny.

Què se n’ha fet del romanticisme? On és? Qui l’ha amagat? Per què ens estem tornant tan freds? Les poques persones que mostren esperit romàntic són titllades avui de cursis. Què ens passa? En què ens estem convertint?

I després trobes a cada cantonada gent faltada d’afecte. N’hi ha molta. Molt faltada. De molt d’afecte.

Ovidi clar i català

defensem la llengua

 

 

 

 

 

 

 

Com és que permetem aquesta retolació?

Siiiii, molt bonic… Elevem a la categoria d’heroi el tècnic del Girona, Raül Agné, per haver-se negat a oferir una roda de premsa a Osca si no podia expressar-se en català. I a en Quim Monzó per haver titulat el seu article sobre això a La Vanguardia: “Visca Catalunya Lliure!“. Signem manifestos en defensa del català i de la immersió lingüística a les escoles. Tenim una Associació de Defensa de l’Etiquetatge en Català (ADEC) i un Observatori de la Llengua Catalana (OLC). Protestem i ens concentrem contra les imposicions dels tribunals. Exigim l’emissió de TV3 al País Valencià. Volem les xarxes socials en català. Sortim al carrer cada cop que sentim amenaçada la supervivència de la nostra llengua. Ens aprenem les cançons dels grups catalans de moda, i dels que no. Ens encanta l’anunci d’Estrella Damm perquè destaca una pila de coses per les quals ens sentim orgullosos de ser qui som. Ens emocionem cada cop que un jugador del nostre Barça s’expressa en català, quan un film fet a casa guanya estatuetes. Plorem les defuncions de poetes, escriptors, polítics, periodistes, etc., clars defensors en vida de la nostra llengua. Fem de la llengua un dels pilars fonamentals per pensar-nos independents…

I tot això està molt bé però… com és que permetem tan tranquil·lament aquesta retolació? Aquesta gent estan fent negoci a casa nostra eh?!

de carrerilla

L’Andreu està passant una època de susceptibilitat màxima. És una època. De les de màxims. Com en té de màxima eufòria, de màxim rendiment, de màxim tocarallòquenosona… aquesta és de màxima sensibilitat. Jo per riure -o no- li dic que està patint una pubertat precoç. “Què vol dir pubertat, mama?”. Clar, aquí ja em desmunta tot l’argument.

Per primer cop en els seus 7 anys, hi ha dies en què es lleva amb el peu esquerre. Hi ha dies en què fins i tot el fet que faci mal temps li fa venir llàgrimes als ulls. No hi estic acostumada, jo. I em sobta en un nen sobradamentfeliç com ha demostrat ser fins el moment!

Pensant pensant en què pot haver motivat tal comportament, finalment he trobat la clau: és clar!! a escola ja han començat a aprendre’s de memòria les taules de multiplicar i això, per força, ha de representar un moment d’inflexió en la vida d’un! Per força ha d’afectar directament sobre el grau de felicitat que hom alimenta des que neix fins aquest precís moment. Ara ho entenc! És quan et planten davant dels ulls el paper amb les taules de l’1 al 10 -que hauràs de copiar centenars de vegades, saber recitar de memòria en un termini concret i que et faran entrar dins del cervell a còpia de repeticions- que perds la innocència pueril! Segur que el cop és encara més dur si les repeticions van acompanyades de cançons. Sí, sí, l’Andreu ha confessat. A classe els posen cançons per donar una entonació determinada -tots els alumnes la mateixa- a les taules de multiplicar. Fort eh?! Ja no és allò de “la letra con sangre entra”, és pitjor encara! És que ningú no s’ha adonat que amb el sistema de repetició, per amable que el fem amb cançons i collonades vàries, no anem enlloc?! Quantes més estadístiques sobre rendiment escolar necessitem per canviar això?? Déu del cel! (ostres, jo mai no faig servir aquest tipus d’expressions!).

Auguro per als propers mesos una mena de pubertat compartida a casa -un precoç, l’altra tardana- mentre (re)aprenem a recitar les taules de multiplicar “de carrerilla”.

Pedalades de passió

No tinc una gran bici ni un gran equipament. Però tinc unes bones cames -modèstia a part- i resistència pulmonar -ara més que mai. M’agraden la natura, l’aire lliure, el paisatge i el silenci. M’agrada la velocitat, sentir el vent a la cara, el sol a l’esquena, la respiració accelerar-se, el fang com esquitxa, la suor com regalima, els músculs en tensió. No tinc pressa, no em marco fites a assolir, quilòmetres a recòrrer, itineraris a completar. No és cap prova a superar. Només vull gaudir-ne. Vaig fent camí sense pensar que caldrà desfer-lo de tornada. No vull parar, no puc parar. No importa, el gaudiré de nou. El cel, l’aire, la terra i jo.

La dutxa post-bici notant encara el batec del manillar sota el palmell de les mans, és impagable. El cor encara accelerat, les cames tremoloses, i just quan comences a recuperar l’alè, t’adones que amb una bici es poden fer meravelles.

 

“ai, tan fàcil que és!”

No puc parar de riure des de les tres de la tarda. Just reincorporades a la feina, havent dinat, hem anat la Manoli i jo a la fotocopiadora del pis de dalt, just a sobre l’oficina. La missió era molt senzilla: obtenir una fotocòpia d’un document d’identitat, d’un DNI normal i corrent. Cap complicació aparent. Introduit correctament el codi de la màquina en qüestió -aquell que sempre oblides quan et cal o que confons pel PIN de la targeta de crèdit-, el primer dubte s’ha plantejat quan he proposat que les dues cares sortissin en el mateix full. Ostres! Això com es fa?

Les fotocopiadores i jo som enemigues declarades des de sempre i la nostra relació ha anat empitjorant a mesura que aquest coi de màquines han anat guanyant complexitat tecnològica -ara gairebé et fan les torrades a làser. La Manoli s’hi porta bé, si més no això m’ha volgut fer creure. “Farem proves i veuràs com al final ens sortiran les dues cares al mateix full”, ha afirmat amb total seguretat. He confiat en ella.

Quan portàvem ja cinc proves -obrint i tancant safates, posant fulls del dret i del revés, el DNI mirant cap aquí i cap allà- fracassades, un company que treballa al pis de dalt s’ha ofert a donar-nos un cop de mà: “a veure, què voleu fer? dues cares en un mateix full? i no us en sortiu? ai, tan fàcil que és!”. Una mica avergonyides ens hem enretirat per deixar lloc a en Josep Maria, tot acceptant que ens fes una demostració del difícil art de fer una fotocòpia a un DNI. Ha posat l’objecte en qüestió sota la tapa de la màquina, n’ha fet una còpia, ha desenfundat unes tisores, ha retallat la còpia i l’ha col·locat just al costat de l’original -que prèviament ha capgirat-, tot plegat de nou sota la tapa, nova clicamenta al “copy” i llestos. Sí senyor, lliçó magistral!! Tècnica Josep Maria de fotocopiar un DNI. No l’hem aplaudit perquè no podíem. Ens hem mirat i no hem pogut evitar esclafir a riure. Ho hem fet alhora i a cor. Hem rigut com boges… i a mi encara em dura.

Pobre Josep Maria, ni li hem agraït ni ens hem disculpat per aquest nopoderpararderiure que, de fet, ell no ho sap però no era un riure’ns d’ell sinó un riure’ns de l’absurditat de la situació. Del nostre voler passar per alt la senzillesa de les coses. Coi, de tota la vida que les dues cares d’un DNI en un mateix full es fotocopien com ho ha fet en Josep Maria a les tres d’aquesta la tarda! O no?

La NV

Els que em coneixen ja ho saben. Tinc un problema i és de mal resoldre. No se’m pot parlar de segons quins temes ni tothom pot tractar-los tots en presència meva, sense que passi res. Per què? Doncs perquè puc arribar a passar-ho fatal. Pateixo de “nítida visualització” (NV). L’he batejada jo, aquesta patologia, perquè no la recull el saber mèdic. Cada vegada que algú explica alguna cosa que li ha passat, per anecdòtica que sigui, la meva imaginació es dispara sense que jo pugui fer res per evitar-ho i en qüestió de mil·lèssimes de segon em mostra ben nítidament una imatge -sempre exagerada- d’allò que recullen les meves oïdes. És una imatge en moviment, una escena perfectament detallada, del tot creïble, del tot possible, que va mutant al ritme de la pròpia explicació. Gairebé sempre és lletja, de tan exagerada. És d’una exageració que fa patir. Un problema, escolti. La gent deixa anar una quantitat d’intimitats que els que no patiu  això meu, no us en podeu fer ni una idea! No posaré exemples, pel vostre bé. Al llarg d’un dia parlo amb molta gent. No tota m’explica coses que li passen, està clar. Però moltes sí que ho fan. De manera que cada vespre m’emporto a casa entre una desena i una vintena de nítides visualitzacions exagerades sobre històries que potser en realitat no tenen absolutament res a veure amb la representació que n’ha fet la meva imaginació. Vull pensar que és així.

Fa cosa dir-li a la gent que s’aturi en un determinat moment de la història perquè veus que t’està venint la visualització i pressenteixes que no serà agradable. Si els ho expliqués no ho entendrien. Així que el que faig, quan la cosa pinta malament de debò, és inventar alguna excusa i anar-me’n. De vegades faig veure que em truquen. Si puc estalviar-me un patiment és lícit, no? Una companya de la feina, sabent del meu mal, de vegades amb tota la intenció m’explica històries íntimes -o fastigoses, o escabroses, etc- d’altra gent o bé anima algú altre perquè m’expliqui el que sigui. Per ara no li he tingut en compte i continuo anant a esmorzar cada dia amb ella. És bona persona i reconec que té certa comicitat la cosa però… si llegeixes això sàpigues que estic a punt de retirar-te la paraula!

La NV podria ser una virtut però no ho és. Podria ser-me útil. Però no me n’és. Només tinc capacitat de visualitzar allò que recullo auditivament. M’aniria de conya per triar la decoració per casa, per exemple. Podria veure si una catifa de tals mides i tal color quedaria bé al mig del menjador de casa. Però no. Fins que no la compro i la hi poso no puc saber si m’hi agrada. Igual em passa amb la roba. No la sé conjuntar. Quan compro una camisa, jersei, samarreta, no ho faig en funció dels pantalons o faldilles o jaquetes que tinc. No sé veure-ho conjuntat fins que arribo a casa, amb la compra, i m’ho emprovo tot. Una llàstima, m’aniria tan bé en aquests casos una nítida visualització!