A mesura que acumules anys a les espatlles t’adones que el futur no és tan llunyà ni tan ple d’oportunitats com te l’havies imaginat. Que no és una cosa abstracta que vindrà i que quan arribi farà que passi alguna cosa, i que segur serà bona. T’adones que el futur un dia esdevé present i té la cara que li has forjat tu.
Quantes vegades no hem sentit allò de “aquest/a noi/a té un futur prometedor”? Prometedor de què?
D’entre tota la gent que conec -que no és poca- només 4 se senten afortunats perquè es dediquen professionalment a allò que havien somiat -i n’hi ha algun que fins i tot hi guanya molts diners. Només 4!! Tots són homes. I almenys 3 d’ells, tenen una vida personal/sentimental pèssima. No vull saber com sobreviuran a la jubilació.
Hi ha una altra mena d’humans que se senten personal/sentimental -ment realitzadíssims i que de la feina que fan valoren pràcticament només el sou i la durada de les vacances. Gairebé totes són dones.
Són dos extrems: a) merda, ja és divendres i b) per fi és divendres
I llavors hi ha la mena d’humans -entre els qual m’incloc- que, en un determinat moment de la vida, ens parem a pensar en aquell futur que havíem imaginat i ens adonem que ja és present i que no s’assembla massa al que havíem previst. Veiem com el moment de forjar aquella cara se’ns escola entre els dits en un i altre sentit. I volem còrrer a donar-li forma. Però ja no tenim gairebé oportunitats per equivocar-nos. I per altra banda tenim més por que mai d’equivocar-nos. Perquè cada cop tenim menys marge per rectificar. Penso que és el que ens passa als qui ens hem cregut que el nostre futur prometia en tots els sentits. Als qui no hem apostat per una o altra cosa, sinó per una i altra cosa. A mi personalment, m’han decebut totes dues, per tant com prometien. Estic a punt de fer 34 anys i no em sento realitzada professionalment ni personalment. Ho confesso ara i aquí. No m’importa. Sé que no sóc un cas estrany. Ans al contrari. Per circumstàncies de la vida no em dedico professionalment a allò que voldria, però almenys sé què és, cosa que moltíssima gent desconeix sobre sí mateixa, i vull creure que no és tard per canviar-ho -malgrat el context, malgrat tot. Ni tinc la vida personal/sentimental que havia somiat -de fet no conec ningú que tingui aquella mena de vida. Però sóc feliç la major part del temps. I això no hi ha futur prometedor que ho superi. Si hi ha algú -relitzat o no en un o altre sentit de la vida, o en tots- que sigui feliç tots els dies, si us plau, que ens expliqui aquí la seva història. Té regal assegurat.
Mentre faig camí em creuo amb gent d’una i altra mena. Fins i tot amb especímens que se m’assemblen. De tots aprenc. Tots de mi prenen alguna cosa. I, tard o d’hora, tots ens adonem que aquell futur no era tan prometedor per a cap de nosaltres.
Hi ha també la mena de gent que es queixa per tot el que té i no té, ho hagi o no forjat, però que no fa res per canviar-ho. Qui se sent permanentment desgraciat i en culpa a aquell prometedor futur. N’hi ha que de debò creuen en la predestinació. Jo penso que és una actitud. I que n’hi ha que, fins i tot a consciència, s’hi acomoden.
(Òbviament hi ha altra mena d’humans que mereixerien tot un altre post).
Nadeiabalsalobre's Blog 
M’afegeixo al Single de Girona (?). Com la defineixes, la felicitat?
El defineixis com el defineixis, m’has de donar premi: sóc feliç tots els dies. Podria ser-ho encara més, però reventaria. No és la felicitat de mel als llavis en què pensem i que considerem carrinclona i quasi estúpida. És la de qui està content amb el que té, perquè aspira a poc, treballa (massa) en allò que li agrada (que no és gens poc), té companya, filles i nét a qui estima, i sap que encara queda molt camí per córrer i que, tot i que està molt més a prop de la mort que de la naixença, ho té tot per fer i per conéixer.
Peptons.
Tal i com ens tens acostumats, un post molt bo, però… tant a l’escrit com a la imatge que l’acompanya, fas referència a la “felicitat”, segur que seria molt interessant per molts, -també per mi-, saber com definiries aquest terme.