Adjudicació de cartes als Reis V/B

Avui hem fet la prèvia de Nadal. Dinar V/Balsalobre -continuo posposant aquesta qüestió- a ca la iaia i paperets. Molt bona cuinera, la iaia. El meu pare ho ha heretat. No pas jo. Hem fet un dinar d’aquells que duren fins quarts de set de la tarda. Fa Nadal. I hi havia postres de xocolata i cava. Més Nadal. Però l’element més nadalenc eren els paperets. Sí, un any més hem fet el ritual. Cadascú ha fet la carta als Reis en un paperet -mida 1/8 de foli- pensada per a un pressupost de 60€. No augmentem la quantitat des de fa… no recordo els anys. L’hem congelat.

Què pots demanar per 60€? doncs les minicartes són ben variades: cd’s, dvd’s, barnussos, coses per casa, “el que vulguis”, vals… això dels vals jo no ho acabo d’entendre. Ja és prou fred fer-se regals d’aquesta manera. Si hi afegim el fenomen “val per”, la cosa ja perd tota possible gràcia. O no?

Vuit adults: vuit paperets. Plegats els 1/8 4 vegades -no faré els comptes ara- i ficats dins d’una mena de manyopla infantil, ben barrejadets, cadascú n’ha agafat un. I ens ha sortit bé a la primera! Ningú no ha agafat el seu. Després la mainada (4), despistada expressament durant el nostre ritual, han fet la seva carta. Els seus pares l’hem interpretada i ens les hem repartides. Els propers dies les passarem “a net” i en word -o excel si ens sofistiquem- adjunt ens anirem adjudicant regals per famílies.

Si de petits ens arriben a explicar tot aquest show no ens el creiem.

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en coses que em passen i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Adjudicació de cartes als Reis V/B

  1. pepvalsalobre ha dit:

    No és ben bé que el teu pare ho hagi heretat. No sabria dir per quina via: la mare no em va ensenyar a fer mai ni un ou dur; jo era el “nene”, el mascle. Ho sóc encara, per ella… no el mascle, el “nene”. Vaig haver-me d’espavilar i aprendre’n a Barcelona, en els pisos d’estudiants (és un dir, tant ‘estudiants’ com ‘aprendre’n’). I després ja no ho he pogut deixar estar, i ja hi porto 33 anys cuinant cada dia. No perquè no me’n pugui estar de tant que m’agrada, sinó perquè no hi ha manera de desfer-me’n: sempre em toca. No en faig cap problema, però. És una cosa que he de fer i la faig de grat, per bé que amb senzillesa. Potser m’acabarà agradant i tot…

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s