Va de retro

El pediatre del meu fill (7 anys) s’acaba de jubilar. Normal, ja havia estat pediatre meu (33). La llevadora que el va veure néixer encara exerceix. I és la mateixa que va veure néixer el seu pare. A l’escola bressol on fins el curs passat anava la meva germana (3 anys) hi ha alguna educadora que ja hi era a la primera promoció del centre: la meva. Al banc on la meva àvia va dipositar els que havien de ser els meus primers estalvis, fa uns 25 anys, encara hi treballa la mateixa gent. L’encarregada del supermercat del meu barri és la que feia de caixera quan el van obrir, deu fer una vintena d’anys. Una pila de periodistes a qui ja llegia fa 20 anys encara escriuen als mateixos mitjans.

Els felicito. Són gent que un dia va decidir (o no) treballar en un lloc determinat i que allà s’han quedat in eternum. Però darrera de tot això hi ha un problema. Un problema greu. Les generacions que venim tot darrera tenim poc lloc, i com més joves menys encara. Ho tenim mal muntat. Els que ja tenim viscut un terç del total (si fa no fa) fem cops de colze o creem coses noves. Hi posem esforç, ganes, il·lusió, etc. I tot de cop ens ve una crisi. Si ja la noten els felicitats… com la notem nosaltres?! i si la cosa no millora, com la notaran els que ens trepitgen els talons? Sembla que han apostat per l’estudi. Bona cosa per al qui pot però, i la pila de gent que, veient com afecta la maleïda crisi a casa seva, no pot ajornar més temps la seva incorporació al món laboral? Com han d’encarar el futur aquesta gent? Quines opcions tenen?

Pintava que érem la generació guai, la nascuda en l’estat del benestar, la del tot ho vol tot ho té, perquè els nostres pares i avis van patir molt per aconseguir donar-nos tot això. I ara que en molts casos som els fills qui hem de mantenir pares i avis, què? Tot torna, com les modes. Avui he anat a fer-me unes ulleres. Perdo vista. Sí, la generació guai també es fa gran. Totes les muntures de l’òptica eren retro. “És l’última moda”, m’asseguraven. Retro. Tot torna. Tot.

No vull pensar quin panorama es trobarà el meu fill d’aquí a uns anys. Si el govern no retarda més la cosa, ja s’hauran jubilat el pediatre, la llevadora, les educadores, alguns dels empleats del banc, els periodistes… però llavors hi serem nosaltres. De nou in eternum. I anirà de retro, novament.

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en coses que penso i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s