SER DONA ÉS UN CONYÀS

Qui sigui que ens va crear ho va fer molt bé tenint en compte la finalitat per la qual ho va fer: les dones hem de garantir la supervivència de l’espècie. És així de punyent. El nostre organisme està clarament orientat a crear vida. El nostre cos ens ho recorda constantment. Des dels tretze -any amunt, any avall- ja es prepara per crear vida i fins cap a la cinquantena -en general- va patint una sèrie de transformacions en el mateix sentit. Després es considera que ja hem d’haver fet la feina i el cos torn"Espalda desnuda de una mujer sentada"a a patir canvis, ara per tal que deixi de ser capaç de crear vida. Un conyàs tot plegat. Els processos que fa el nostre cos mensualment entre els 13 i els 50 hi ha qui els passa sense massa molèstia però hi ha per a qui és un veritable calvari. Físicament i psíquica. Entre un i altre extrem: una escala de Richter. I el procés que comença a partir de llavors, igualment. Tota la vida condicionades per una finalitat: garantir la supervivència de l’espècie. Si realment decideixes crear vida, la cosa compensa -compensa relativament, perquè per un, dos o tres fills que tinguis tampoc caldria tenir el cos a punt per si de cas durant 37 anys! ningú no s’hi està 37 anys tenint fills!- però, i si decideixes no crear-ne? o, i si volent crear-ne resulta que finalment no pots? Llavors la cosa ja és d’una injustícia galopant.

I a tot això cal sumar-hi la gran quantitat de malalties i problemes diversos associats a la nostra “capacitat” de crear vida.

I no vull parlar del paper de la dona en la família perquè això donaria tema per tot un altre post. Però cal no oblidar que també ens condiciona, encara.

I penso que en general es té massa poc en compte aquesta condició nostra. No podem ser únicament mares, no se’ns facilita que siguem mares i alhora persones competents en qualsevol àmbit professional, i a les que no són mares no se’ls té prou en compte que el seu cos viu condicionat permanentment pel fet que són dones.

Dones, això està molt mal muntat.

És molt bonic ser mare. Molt. És una experiència fantàstica, del tot gratificant. És cert. Però ser pare també ha de ser-ho, i és també més “còmode”. Així que jo, per si de cas existeix una altra vida, ja em demano néixer home.

Ser dona és un conyàs. Algú ho havia de dir!

(Imatge: Diego Rivera, Espalda desnuda de una mujer sentada, 1926)

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en coses que penso i etiquetada amb , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

8 respostes a SER DONA ÉS UN CONYÀS

  1. joan ha dit:

    Penseu-vos-ho bé.
    Coses que ens passen (al món masculí):
    . Em sembla que els casos de “balconing” (llançament del balcó a la piscina de l’hotel) superen els 30morts, i molts ferits. Tots amb tita.
    . Els casos d’assassinats per una persona amb metralladora o pistola entrant a una biblioteca o a una classe, més de 50? Tots amb dos collons.
    . Gent que es posa a fer curses de motos a tota castanya fins que s’estabellen contra un mur, un arbre o una barana. Motoristes que agafant embranzida aprofitant un turó fan cabrioles a l’aire amb la moto fins que un dia es queden paralítics. Olé! tot tius.
    .Sombats que van d’un gratacels a un altre através d’un cordill. Tots del gènere d'”ah que no en tens prous”? (quin desafiament tant definidor del gènere masculí.)

    Nadeia, abans de fer-ho, mira si poguéssis mantenir el que ès el teu cap. El cap i tot el que hi ha a dins. Així ho entendria més.
    I si un dia d’avant d’un “ah que no en tens prous?” un tiu em respón: “m’has visc cara a imbècil?” jo li diré “Hombre Nadeiu!!” I li faré un cop a l’esquena.

  2. Xavi ha dit:

    La naturalesa sembla que té un punt d’ironia perquè tot el que t’otorga de bo té una altra vessant sovint empipadora. Sembla que ens vulgui provar. Heu fet mai la broma de fer veure que voleu donar un petó a algú i quan l’altra s’atança enretirar el cap? És una idea aproximada de la relació que crec que tenim les persones amb la nostra pròpia naturalesa. Per descomptat qui retira el cap no som nosaltres.

    El problema real i de fons que ens genera conflictes constants amb nosaltres mateixos: sóm una mica humans i una mica animals alhora. Si penseu una mica veureu que aquesta dualitat és la major font de maldecaps de les nostres vides. Em refereixo a maldecaps profunds. Existencials. Filosòfics. D’això va aquest post en el fons. Seria tot tan senzill si fòssim 100% humans. Seria tot tan senzill si fòssim 100% animals. Però no sóm ni una cosa ni l’altra. Sóm un entremig. La nostra espècie està viatjant d’un estat a l’altre i a nosaltres, en aquest moment de la història, ens ha agafat a mig camí. I per si a algú no se li havia acudit ens ha agafat igualment a homes i a dones.

    És absurd pensar que la naturalesa masculína té menys problemes en aquest sentit. És més que absurd: demostra ignorància. Alguna noia ha dit abans que a la propera vida vol ser home. Vine quan vulguis. Comprovaràs que la vida és una gran lluita. En tots els sentits. A tot arreu.

  3. jaume ha dit:

    ser pare a vegades no és tant fàcil com sembla,… un cop al mes has de tractar amb el malhumor de les dones, dels 13 més o menys fins els 50. 😉

  4. Raúl ha dit:

    És cert el que dius però tinc els meus dubtes que si fossis home no acabaries escribint un post semblant… De fet a nosaltres també ens marca el fet d’estar disenyats per buscar una “procreadora” i no només durant alguns dies al mes sino pràcticament cada dia i sense una data de caducitat massa clara (tinc un conegut que als 75 anys encara té interferencies greus al cervell per culpa del seu radar masculí). La veritat és que els homes solem posar-nos en ridícul reiteradament per culpa d’aquesta nostra programació i suposo que vosaltres, moltes vegades, us ho soleu passar molt bé veient-ho. En el que et dono tota la raó és en el fet que encara vivim en una societat masclista on les regles del joc solen estar pensades per i pels homes. Per sort, però, vosaltres sou en general més intel·ligents i sabeu buscar les trampes per guanyar i fer-nos creure que guanyem. Vull dir amb tot això que també teniu molt poder, no?

  5. Laura ha dit:

    kina raó que tens…

  6. Isabel ha dit:

    Totalment d’acord, el que més m’agrada és la contundència del títol, perquè ho resumeix tot perfectament. Jo, a la propera vida, ho tinc clar. O em toca ser el gos falder d’algú tipus Paris Hilton, o vull tenir tita. I si pica, poder rascar tranquil·lament.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s