Vaig iniciar un silenci bloguístic (o com se’n digui) el dia del meu aniversari. El trenco el dia de l’aniversari del meu fill. Quina millor ocasió?! Avui ell fa vuit anys. I jo fa vuit anys que em sento afortunada de ser la seva mare. Tot un honor. I em felicito a mi mateixa per haver portat al món una cosa tan meravellosa. És el millor que he fet a la vida.

Aquest any farà tercer de primària. Li fa pànic. Portarà a casa deures cada dia i escriurà a les llibretes amb bolígraf (no podrà esborrar!). Però se’n sortirà, com de tot.

Per molts anys Andreu!!

Complint/completant una vida

I vet aquí que ja sóc un any més gran. És curiós com cada any som un any més grans. És indiscutible, però curiós si t’hi pares a pensar. N’he fet 34. Bé, ha fet 34 anys del dia que vaig néixer. El meu pare però, diria que tinc 35 anys. Tot són maneres de veure… Segons ell els 34 són anys completats, per tant el passat 17 de maig ja vaig començar a tenir 35 anys. Teories Valsalobre. Té raó i no en té. Sigui com sigui jo, a certa edat, vull tenir els anys que compleixo i no els que he de completar. Si mors, a la teva necrològica hi diu que has mort als anys que has complert, no als que estàs completant, no? doncs això. Jo en tinc 34 i punt. I el 17 de maig de 2012 en tindré 35.

34 anys són molts. Moltíssims. No se m’acudiria escriure una autobiografia a aquesta edat -ni a cap altra- perquè no interessaria a ningú, però la veritat és que podria explicar un munt de coses. Me n’han passat moltes. I me n’han de passar moltes més. Tot i això sempre tens la permanent sensació que et trobes a l’adolescència de la vida. Sempre esperes que un dia et sentiràs adult i sabràs manejar tot el que et passa, prendre les decisions més encertades, etc. Però aquest dia no arriba. No arribarà mai. Un és novell sempre, a la vida. I com que no n’hi ha dues d’iguals, els consells són pota coixa on recolzar-se. A la vida un hi ve a viure sol. És una gran responsabilitat. Una sola vida, wow! Impressiona! I van passant els anys i et cases, et descases, t’emmainades -això no té “des”-, ara fas el que vols, ara el que pots, vius aquí, vius allà, desvius, malvius, revius, estimes, t’il·lusiones, t’enamores, et desil·lusiones, pateixes,… i anar fent. I sempre flotes. Flotes i reflotes. Mai no t’ofegues. El dia que t’ofeguis, a la teva necrològica hi posarà els anys que has complert -mai els que has de completar- entre parèntesi, al costat del teu nom. Tot són cicles. I tal dia fa un any de tots ells. Mires enrere i dius “vale”. No pots dir gaire res més. Evalues i continues. Flotes i reflotes. I mires de ser al màxim de feliç, dintre del que entens per felicitat -és un concepte molt i molt personal. Si cada 17 de maig puc dir “vale” em dono per més que satisfeta. Jo floto bé, per ara, durant la infància vaig aprendre a nedar bé. I sóc prou feliç. Demano poc a la vida i em sembla molt el que em dóna. Canviaria coses… qui no? Però em sento satisfeta del meu anar complint anys. En completaré tants com pugui i vull fer-ho de la (meva) millor manera, al so de la (meva) millor música i al costat de la (meva) millor gent. Sense “des”. Jo vull anar completant anys, complint somnis i dient “vale”. Vull anar escrivint, seguir estimant. I ho vull fer amb TU, que ja formes part de la meva Vida.

Marca Ciutat

És gairebé un imperatiu: marca Ciutat, vols fer el favor?!

Des de fa anys, les ciutats s’han convertit en un dels principals pols d’atracció d’un país. Les ciutats, avui dia, concentren les principals inversions, són una de les principals destinacions dels turistes i sobretot, són la imatge principal d’un país al món. És per això que les ciutats competeixen entre elles per tal de convertir-se en una ciutat de referència, i així poder capitalitzar bona part de les energies culturals, econòmiques, emprenedores que el país genera. L’eina més útil perquè una ciutat tingui èxit, és el citymarketing.

Divendres passat es va celebrar la tercera edició del Seminari Marca Ciutat a Roses. Jo hi vaig assistir, com cada any. I hi vaig aportar el meu granet de sorra, com cada any. Petita col·laboració amb els organitzadors, a qui agraeixo que em permetin posar-hi un dit, o una mà. D’acord confesso, Pau Canaleta és família meva. Això ho facilita esclar. Però tots contents, tu, i és d’això que es tracta.

Coneixia algun dels ponents d’edicions passades i algun altre que va ser present al seminari Propaganda 2010, al qual vaig assistir també i del qual vaig parlar fa un any. Em van sorprendre igualment. Tot i haver repetit tres vegades, reconec que cada any hi aprenc coses noves, profitoses totes elles. I és que aquest és el seminari de referència en marketing i comunicació de ciutats i institucions. Els ponents, de primer nivell sempre. Gran Toni Puig. A ell ja el coneixia. I l’hi professo un “carinyo” especial. També coneixia Albert Medran, sempre precís. M’alegro d’haver pogut escoltar els bons consells de Genís Roca i els d’una bona consultoria de marca, d’haver escoltat Joantxo Llantada o Juan Carlos Belloso  i d’haver après de Gildo Seisdedos. I m’alegro més encara d’haver conegut a Fernando Beltran, gran poeta i millor persona, i de saber que s’està gestant el projecte Road, que impulsa l’Ajuntament de Roses i que compta amb el suport de Ferran Adrià.

Coneixia a bona part dels assitents al seminari. A cada edició s’estrenyen relacions. N’hi ha que treballen en ajuntaments o d’altres organitzacions municipals, comarcals, provincials, etc. Però el seminari també resulta profitós a directius d’altre tipus d’institucions i organitzacions. Tothom qui pretengui crear una marca té molt a aprendre en una cita com aquesta. Espero trobar-vos-hi l’any que ve.

Han escrit sobre el Seminari Marca Ciutat 2011: Miquel Duran, Meius Ferrés, Juan Carlos Belloso… i es parla sobre @MarcaCiutat a #MarcaCiutat.

Identitats

A casa, com a la majoria, esmorzem sempre a la mateixa hora -minut més, minut menys- entre setmana. Des de la cuina tenim vistes a la plaça, i des de fa uns anys hem donat una identitat inventada a una sèrie de gent. Cada dia a la mateixa hora passa la mateixa gent per la nostra plaça. I cada dia a la mateixa hora nosaltres som allà, darrera la finestra, observant-los, sense que ells ho sàpiguen. Hem creat una història per a cadasun d’ells. El meu fill Andreu i jo ens hem preguntat com deu ser la seva vida i ens l’hem inventada. La de la parella gòtica -fa dies que ella no li dóna la mà i caminen com distanciats, creiem que ella ha deixat de fumar, sempre ho feia a aquella hora i ara ja no; a ell li ha faltat voluntat-, la noia que treu a passejar 8 gossos -creiem que és una feina i que amb els diners que en treu es paga els estudis-, la de la mare arrissada que deixa dos nens a l’escola -hi ha una escola a la plaça- a les 8.05h… El petit ha començat a anar a l’escola aquest curs. L’any passat la mare arrissada i morena d’UVA en deixava un i a l’altre se l’enduia a la guarderia -varem imaginar-. En comptades ocasions el pare de les criatures -volem pensar- els ha acompanyat a tots tres fins l’escola. Per aquelles casualitats -i perquè Girona és petita petita- avui m’he assegut en una terrassa al seu costat, al de tots quatre- i he estat a punt de saludar-los. Sort que de seguida he caigut que ells a mi no em coneixen de res, per molt que jo “sàpiga” tantes coses de les seves vides. Ella es diu Carme i té dos cognoms catalans, és funcionària de l’AEAT. Ell es diu Francesc, al seu DNI hi diu Franciso i té un dels dos cognoms castellà i molt comú -de segur els separa amb un guió- i treballa en un banc. Els fills es diuen Oriol, el gran, i Biel o Joel -en aquest punt discrepem- el petit. Avui han anat a beneïr la palma segur i els nens -potser també la mare, el pare no- han estrenat roba. Aquesta és la identitat que els hem donat.

Avui he (re)après a nedar

De fet avui he (re)après a viure.

Fa molts anys que nedo, molts. Ho he fet a batzegades. M’hi vaig tornar a posar fa 3 o 4 anys, després d’un període en què em vaig allunyar de les piscines, temps en què vaig “desaprendre” a viure. I a nedar. Avui ho he vist clar. M’he trobat en Marc a la piscina de 50m del GEiEG, nedàvem al mateix carril. S’ha adonat que em parava a reposar cada poques piscines -cosa que faig com a sistema des de fa 3 o 4 anys, perquè em falta l’aire- i en no més de 2 minuts m’ha donat tota una lliçó de vida. “Vas massa de pressa, vas tan de pressa com pots i no ho has de fer, perquè així gastes tot el fons de seguida i et quedes sense aire, només que alenteixis una mica i agafis un ritme més pausat però constant podràs fer unes quantes piscines seguides”. Bah, he pensat. Però ho he provat. I tenia raó! N’hauria fet 200 però m’he parat a 16 -tampoc calia passar-se el primer dia que reaprenc a nedar-, he sortit de l’aigua i li he dit a en Marc que li hauria de fer un monument. Ha somrigut però no crec que hagi entès la importància que té per a mi això que ha passat avui. Era una reflexió ben tonta que hauria fet qualsevol: si vas més a poc a poc segur que aguantes més estona. Però has de fer-la aquesta reflexió. I jo no m’hi havia parat fins avui.

Fins avui nedava com visc. Des d’avui vull viure com nedo.

FUTUR PROMETEDOR

A mesura que acumules anys a les espatlles t’adones que el futur no és tan llunyà ni tan ple d’oportunitats com te l’havies imaginat. Que no és una cosa abstracta que vindrà i que quan arribi farà que passi alguna cosa, i que segur serà bona. T’adones que el futur un dia esdevé present i té la cara que li has forjat tu.

Quantes vegades no hem sentit allò de “aquest/a noi/a té un futur prometedor”? Prometedor de què?

D’entre tota la gent que conec -que no és poca- només 4 se senten afortunats perquè es dediquen professionalment a allò que havien somiat -i n’hi ha algun que fins i tot hi guanya molts diners. Només 4!! Tots són homes. I almenys 3 d’ells, tenen una vida personal/sentimental pèssima. No vull saber com sobreviuran a la jubilació.

Hi ha una altra mena d’humans que se senten personal/sentimental -ment realitzadíssims i que de la feina que fan valoren pràcticament només el sou i la durada de les vacances. Gairebé totes són dones.

Són dos extrems: a) merda, ja és divendres i b) per fi és divendres

I llavors hi ha la mena d’humans -entre els qual m’incloc- que, en un determinat moment de la vida, ens parem a pensar en aquell futur que havíem imaginat i ens adonem que ja és present i que no s’assembla massa al que havíem previst. Veiem com el moment de forjar aquella cara  se’ns escola entre els dits en un i altre sentit. I volem còrrer a donar-li forma. Però ja no tenim gairebé oportunitats per equivocar-nos. I per altra banda tenim més por que mai d’equivocar-nos. Perquè cada cop tenim menys marge per rectificar. Penso que és el que ens passa als qui ens hem cregut que el nostre futur prometia en tots els sentits. Als qui no hem apostat per una o altra cosa, sinó per una i altra cosa. A mi personalment, m’han decebut totes dues, per tant com prometien. Estic a punt de fer 34 anys i no em sento realitzada professionalment ni personalment. Ho confesso ara i aquí. No m’importa. Sé que no sóc un cas estrany. Ans al contrari. Per circumstàncies de la vida no em dedico professionalment a allò que voldria, però almenys sé què és, cosa que moltíssima gent desconeix sobre sí mateixa, i vull creure que no és tard per canviar-ho -malgrat el context, malgrat tot. Ni tinc la vida personal/sentimental que havia somiat -de fet no conec ningú que tingui aquella mena de vida. Però sóc feliç la major part del temps. I això no hi ha futur prometedor que ho superi. Si hi ha algú -relitzat o no en un o altre sentit de la vida, o en tots- que sigui feliç tots els dies, si us plau, que ens expliqui aquí la seva història. Té regal assegurat.

Mentre faig camí em creuo amb gent d’una i altra mena. Fins i tot amb especímens que se m’assemblen. De tots aprenc. Tots de mi prenen alguna cosa. I, tard o d’hora, tots ens adonem que aquell futur no era tan prometedor per a cap de nosaltres.

Hi ha també la mena de gent que es queixa per tot el que té i no té, ho hagi o no forjat, però que no fa res per canviar-ho. Qui se sent permanentment desgraciat i en culpa a aquell prometedor futur. N’hi ha que de debò creuen en la predestinació. Jo penso que és una actitud. I que n’hi ha que, fins i tot a consciència, s’hi acomoden.

(Òbviament hi ha altra mena d’humans que mereixerien tot un altre post).

Ja sé a quin cavaller regalaré un llibre per Sant Jordi

Ara que ja és oficial ja ho puc dir. Ja tinc parella pel Sant Jordi a Blogville! Ja sé a quin “veí” he de regalar el llibre. Però ell no ho sap. Ni jo sé quin serà el cavaller que m’obsequiarà amb una rosa virtual.

Quin misteri! Quina emoció! Ara hauria de deixar anar alguna pista al meu veí catosfèric, a qui he contret el deure moral de fer un regal per la diada de Catalunya, per tal que pugui reconèixer-se, o s’hi acosti… Ostres. Provem-ho: tot i que estem paret per paret a l’edifici, geogràficament estem força distanciats; però lo meu sant veí volta molt iCanta i conta tot el que veu i tot el que viu i generalment hi dóna un final feliç, de vegades ben poètic.

El dia 23 hauré de penjar el meu regal aquí i dir-li al meu cavaller que la seva princesa sóc jo, si no ho ha endevinat abans. Hauré de començar a pensar en una idea original…

11 nois i 22 noies. Molt mal repartida la participació… O no: ens toquen dues roses a cadascuna

Va, mama

Avui, tornant a peu de la piscina de Sant Ponç (uns 20 min. ben bons fins a casa), amb aquella tranquil·litat i com qui no vol la cosa, el meu fill m’ha etzibat un “explica’m la teva vida, va, mama” -detall important el “va”, sempre sempre afegeix pressió-. M’he quedat de pedra. Com se li explica de bones a primeres la pròpia vida a un nen de 7 anys? Em deu haver llegit el pensament -o el rostre- i ha decidit que “pots fer-me’n un resum“. Home, quin detall! He començat a la vorera mateixa de la piscina i arribant al portal de casa he decidit que ja n’hi havia prou. I l’Andreu n’ha quedat satisfet. Un gran exercici, això que he fet avui… Proveu-ho. Us adonareu que no hi ha massa a explicar. Molt menys del que podeu pensar ara. Explicar la història de la pròpia vida a un infant… Per a l’experiment necessitareu un nen -important, no s’hi val nena, l’explicació serà sempre diferent i es preveu més complexa- de 7/8 anys, agafat de la vostra mà tot passejant, amb uns ulls foscos i brillants oberts com a dues taronges que es claven en els vostres, unes oïdes ben atentes i un frisar per conèixer la història de la vostra vida. “Va, mama”. Acollona. Us ho juro. Però es pot fer. Ja m’ho explicareu… L’experiència, dic. No la vostra vida.

Per si de cas

Potser ens hauríem de tancar amb pany i clau a casa i no sortir-ne mai més, per si de cas.

Últimament la meva àvia tot el dia repeteix la mateixa cançoneta: “tened mucho cuidado con los niños que los roban y los venden”. Sempre contundent, ella. Ara és aquesta. Fa uns mesos era una altra, i tornarà a canviar. És veritat, coses com aquesta passen. Però no són habituals. És igual, la meva àvia, clara previsora, és fundadora de la filosofia del PerSiDeCas. Si penséssim com ella ens tancaríem a casa amb pany i clau per sempre. Per si de cas.

Ara hauríem de deixar de prendre cafè Nespresso, per si de cas. Es diu -això sempre m’ha fet molta gràcia- que les càpsules deixen alumini al cafè i que prendre’n pot resultar cancerígen. Val. Fora cafè d’aquest. Una meva companya de feina diu que quan escalfa menjar al microones no li senta bé. Vaja, no escalfem res al microones, per si de cas. Ara es porta la gimnàstica abdominal hipopressiva perquè, es diu, les abdominals tradicionals són fatals per a la musculatura -que algú li comenti a l’Aznar, per si de cas. Doncs apa, deixem de fer -ehem- abdominals tradicionals, per si de cas. La meva mare diu que el suavitzant de la roba és molt perjudicial per a les pells atòpiques -tan típiques a casa-, doncs fora suavitzant de la bugada, per si de cas. Tinc un conegut que cada dos per tres envia correus electrònics massius alertant sobre productes alimentaris que són perniciosos per a la salut. La majoria els prenc. No sé, potser hauria de deixar de menjar, per si de cas.

També passa que hi ha contradiccions. Llegeixes en un lloc que hi ha estudis que confirmen que prendre tal quantitat de tal cosa al dia resulta beneficiós per a la salut. I llavors llegeixes -si llegeixes sovint pot passar- que hi ha altres estudis -a saber la fiabilitat de tots ells- que demostren el contrari.

Què fem??? Cap a casa i a viure de pa -que no sigui de farina de blat que diuen que és de mal païr- i aigua -vigila no sigui de l’aixeta que segur que té una concentració de flúor massa elevada-??

Jo sóc més aviat de l’opinió que, si no n’abusem, res no ens pot fer molt mal. No li digueu a la meva àvia, per si de cas. Em consideraria una heretge.

[Buscant com il·lustrar aquest apunt he topat amb aquest altre, que sembla que sigui d'una altra néta de la meva àvia... i li he robat la il·lustració. Perquè sí, perquè m'ha fet gràcia. I per si de cas].